La campanya contra el comerç irresponsable de fustes tropicals ha estat engegada per associacions sensibles als problemes que afecten les selves tropicals.
Aquesta campanya pren com a punt de partida la construcció de la famosa passarel.la al Port de Barcelona , també anomenada «Rambla de Mar», feta de fusta tropical , concretament de l'espècie bolondo, (Erythrophleum ivorense), importada del Camerun .
Tenint en compte les greus repercussions que comporta l’extracció de fustes dures de les selves tropicals, considerem un greu precedent que una ciutat com la de Barcelona, que vol manifestar actituds solidàries en molts aspectes, recolzi aquest tipus d’iniciatives.
Davant d’aquest fet la campanya vol cridar l’atenció i fer reflexionar entorn les actituds contradictòries de la nostra societat que, alhora que proclama una ciutat "més verda i solidària", col.labora en la degradació de recursos únics, irremplaçables, com les selves tropicals.
Volem pensar que això succeeix més per ignorància que per mala fe. Aquest butlletí té per objectiu informar de les conseqüències del tràfic irresponsable de fustes dures tropicals, tant a nivell ecològic, com humà. Pretenem que tant els òrgans d’administració pública, així com totes les persones (no conèixer és una bona excusa, però no està exempta de responsabilitat), prenguin un grau de consciència més gran i un posicionament clar i coherent al respecte en favor d'alternatives com ara les que presentem en aquest informe.
L’exportació de fusta dura, tot i ser una proporció petita de l’aprofitament que es fa dels arbres als tròpics - majoritàriament la fusta talada és emprada com a simple combustible -, és la que causa majors danys, ja que s’hi destinen arbres de grans dimensions que s’extreuen amb maquinària pesant.
Els ecosistemes forestals tropicals alberguen una gran varietat d’espècies arbòries, fet que els diferencia dels boscos temperats on predominen sempre una o dues espècies.
El 90% dels arbres de les selves plujoses són de fusta dura. Aquestes fustes són molt resistents, tenen una estructura homogènia i en general són més denses i tenen menys nusos que les fustes toves. Per aquest motiu les fustes tropicals són molt codiciades pel mercat internacional.
Els explotadors forestals només volen la millor fusta (iroko, bolondo, caoba, teca, etc.) i, per tant, es concentren en un nombre reduït d’espècies valuoses. Aquestes creixen de forma dispersa, tant que sovint només hi ha dos o tres arbres d’interès comercial per hectàrea. En el sud-est asiàtic, per exemple, les empreses fusteres i propietaris forestals només s’interessen per una dotzena de les 630 espècies de fusta dura que es poden trobar.
En l’actualitat la tala selectiva d’arbres a la selva és molt destructiva. Els arbres tallats solen ser els més alts, de manera que en caure danyen els dels voltants en part per les seves dimensions i en part per raó de l’embull de plantes enfilissades que lliguen un arbre amb l’altre.
A part, la maquinària utilitzada en l’extracció de fusta és molt agressiva, ja que arrossegant els arbres caiguts i obrint pistes per dins de la selva poden arribar a destruir fins el 55% del tros talat selectivament. A més provoquen compactació i erosió del sòl.
De la mateixa manera la recerca incansable de fustes nobles és causa indirecta de desforestació; l’obertura de carreteres i camins d’extracció de troncs és una ferida que afavoreix l’entrada d’altres agents destructors (colons, miners, especuladors, etc) i els assentaments descontrolats.
La regió tropical on la destrucció dels boscos va més lligada a aquest sistema de sobreexplotació fustera és la del sud-est d’Àsia. Malàisia, el principal país exportador de fusta tropical, n’és un exemple. El ritme de desforestació de les províncies de Borneo és frenètic: fins i tot en determinades ocasions, es treballa a la nit, utilitzant uns gegantins focus per il.luminar la selva.
Això té conseqüències també per als propis treballadors: si per exemple a Canadà es calcula que moren un treballador forestal per cada 3 milions de m3 de fusta obtinguda, a Sarawak, regió malaia situada al nord de l'illa, la proporció és vint vegades superior: 7 morts per cada milió de m3.
Un altre cas molt eloqüent que demostra que la tala selectiva d’arbres pot ser causa de destrucció de boscos tropicals és el de Brasil. Fustes nobles molt apreciades com la caoba i el palissandre són originàries d’àrees d’enorme riquesa biològica a l’Amazònia.
Les companyies fusteres es despreocupen d’aquest fet i realitzen una extracció especialment destructiva. Obren carreteres molt llargues dins de la selva fins a trobar aquests valuosos arbres. La maquinària pesant resulta molt perjudicial per a l’entorn, ja que per a l’obtenció d’un sol arbre 28 més són destruïts i prop de 1450 m2 de selva es veuen afectats.
L’extracció de fusta noble mou molts diners, de fet és una de les cinc exportacions més preuades dels països del Tercer Món. Tanmateix la tala abusiva d’aquest tipus d’arbres està accel.lerant el ritme de desforestació de les selves plujoses de tot el món ja que en l’actualitat no existeix cap pla previ d’ordenació dels recursos naturals de les selves tropicals.
En el tràfic de fusta tropical hi estan involucrats tant els països desenvolupats que importen la matèria primera com els països exportadors. La forta demanda dels països industrialitzats i l’elevat deute extern que assola els països que tenen en el seu territori selves tropicals genera un comerç irresponsable de fustes dures, amb conseqüències socials i ambientals molt greus.
La gran majoria dels països tropicals estan endeutats amb el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional (F.M.I.) i els països industrialitzats. Això els obliga a obtenir divises de forma ràpida mitjançant l’exportació dels seus recursos naturals tot sabent que, d’aquesta manera, hipotequen el seu futur. És el cas, precisament, del comerç de fustes tropicals.
Hi ha també causes internes que afavoreixen aquesta comercialització insostenible: els problemes demogràfics, les oligarquies governants, la inexistència d’economies locals que potenciïn un mercat intern i la injustícia social que pateixen aquests països.
D’altra banda en els darrers anys els països desenvolupats han multiplicat per 16 la quantitat de fustes tropicals que importaven en 1950. Això fa encara més difícil l’adopció de mesures de control per impedir la destrucció de les selves tropicals, ja que l’increment de la demanda ho impedeix.
Resulta de tal manera poc estrany que el comerç internacional de fustes nobles sigui una de les causes de desforestació dels boscos tropicals. Els comerciants de fusta afirmen que la comercialització dels recursos de les selves plujoses és la millor manera de preservar-les. La realitat és ben diferent: segons la mateixa Organització Internacional de la Fusta Tropical (ITTO), menys del 0,2% del bosc tropical és gestionat de forma no destructiva. Com passa amb la gran majoria de recursos naturals dels països del Sud i dedicats a l’exportació, els gran beneficiaris d’aquest comerç són els intermediaris, en el cas de les fustes, les empreses importadores dels països desenvolupats.
L’Institut Forestal d’Oxford, analitzant l’extracció de fusta tropical i la cadena de distribució (des de la selva fins al petit comerciant) ha arribat a la conclusió que només el 10% dels beneficis generats per la venda de fusta tropical reverteix en els països productors, que d’altra banda els destinen a pagar els interessos del deute extern, sempre creixent.
Japó és el principal consumidor de fusta tropical. L’afició del nipons per decorar les seves cases amb fustes així com el seu alt nivell adquisitiu en són els responsables.
La Unió Europea ocupa el segon lloc per davant de Corea del Sud, Tailàndia i els Estats Units.
És curiós de destacar com Tailàndia ha passat de ser un país exportador a ser un dels principals països importadors a causa de la destrucció dels seus boscos.
Si bé el Japó rep més del 53% del comerç mundial de fusta dura tropical, la Unió Europea ocupa el primer lloc quant a valor de les importacions de fusta tropical.
Conjuntament amb la rompuda de noves terres per a l’agricultura i la ramaderia, l’explotació fustera és una de les causes de desforestació més importants de les selves plujoses del món, al sud-est asiàtic n’és la principal causa. De fet aquest continent és la font de quasi tres quartes parts de l’explotació de fusta tropical. Àfrica representa la major part de la resta, tot i que darrerament les seves exportacions caigueren, en part perquè els seus boscos han estat talats sense parar i en part perquè han estat destinats al consum intern. Els motius que justifiquen la centralització de l’extracció de fusta en el sud-est d’Àsia són fonamentalment dos: 1) la proximitat geogràfica amb els principals països consumidors de fustes dures (Japó i Corea) i 2) perquè les selves plujoses asiàtiques contenen un gran nombre d’espècies comercials.
Malàisia i Indonèsia són els principals països exportadors amb un 48,65 % i un 34,5% del total de fusta exportada respectivament. Després els segueixen Brasil, Costa d’Ivori, Filipines i Papua Nova Guinea. Brasil té un fort mercat d’explotació de la fusta tropical, tanmateix gran part de la producció de fusta dura es destina al consum intern (construcció i producció de paper).
El ritme de desforestació dels països exportadors és alarmant, Malàisia amb una taxa anual de desforestació del 3,1 % ha perdut en 30 anys a prop de la meitat dels seus boscos tropicals.
Tàilandia i Filipines han exhaurit pràcticament els seus recursos forestals, i en l’actualitat són importadors nets de fusta tropical. Casos semblants es troben també a Àfrica. Nigèria per exemple a finals dels 80 importava 100 vegades el valor de les seves vendes a l’estranger. Els extractors forestals estan tallant els arbres de Costa d’Ivori a un ritme de 500.000 hectàrees anuals, amb la qual cosa totes les àrees explotables podrien haver-se exhaurit al final de segle. No és casual, per tant, que aquest país tingui una de les taxes de desforestació més altes del món amb un 5,3% anual.
Segons dades de la FAO a l’any 2000 la producció de fustes tropicals serà més del doble que la dels anys 80'. A més preveu que les exportacions procedents d’Amèrica del Sud s’incrementaran, a causa del fort ritme de destrucció que pateixen els boscos asiàtics.
Per aquest motiu la participació dels països asiàtics en el comerç internacional de fusta tropical es reduirà fins a un 10% del total al començament del segle vinent.
La desforestació i el desig de promoure una indústria de transformació primària ha provocat que alguns països tropicals, en els darrers anys, limitin les exportacions, sobretot la de fusta en tronc. És el cas per exemple de Filipines que des de 1990, després de destruir el 90% dels seus boscos, ha prohibit les exportacions de fusta en tronc i qualsevol altre explotació forestal a totes les províncies amb menys d’un 40% de cobertura vegetal. Altres països asiàtics han adoptat mesures semblants que tant pel seu incompliment com per la seva tardança han resultat en general un fracàs.
Per si no n'hi hagués prou aquests intents de racionalitzar l'exportació topen amb els acords internacionals de "lliure" comerç. La pròpia Unió Europea se n'ha servit per boicotejar alguna d'aquestes iniciatives.
Com hem comentat anteriorment la demanda de fusta tropical per part dels països industrialitzats ha augmentat molt en els últims decennis. Actualment els boscos tropicals són la font de quasi el 30% de totes les exportacions de troncs, el 10% de taulons i el 60% de fullola i de fusta contraplacada. Les fustes dures tropicals són estimades per l’estructura uniforme que tenen i per les grans dimensions dels arbres, que permeten obtenir-ne taulons de gran qualitat.
Després s’utilitzen en forma de fusta serrada, contraplacada i en fulloles per a la construcció (ponts, tancats de canals, passarel.les, travesses de ferrocarril, bancs, etc,), l’ebenisteria, vehicles, vaixells, articles de la llar, instruments musicals, joguines, estris per a la cuina i baguls.
L’esmentat increment del consum de fustes dures tropicals és causat principalment perquè és barata i té propietats estructurals molt bones. Tanmateix és barata només perquè és explotada de forma molt destructiva. I a més a més, com explicarem a la part final d'aquest dossier, hi han alternatives a la utilització de fustes tropicals, com fustes dures provinents dels boscos temperats i/o boreals.
El 80% de la fusta tropical que importa l'Estat espanyol procedeix del continent africà. La majoria dels països que exporten fusta a l'Estat espanyol tenen rendes per càpita extremadament baixes i un elevadíssim deute extern. Costa d’Ivori, per exemple, que és un dels principals països exportadors de fusta per a l’Estat espanyol, té una renda per càpita molt baixa, inferior a 1.000 US$ anuals, i el deute extern ronda els 19.000 milions de US$. La relació entre ritme de desforestació i deute extern és molt evident en la majoria dels països africans que exporten fusta a l'Estat espanyol.
La fusta que és exportada sense cap transformació després de la tala (fusta bruta o tronc) és la que resulta menys beneficiosa per al país exportador. El 1980, Ghana va prohibir l’exportació de fustes en troncs de les seves 14 espècies comercials. Malgrat això, entre 1988 i 1993, l'Estat espanyol ha importat d’aquell país més de 25.000 tones de fusta en tronc. Cal dir que el descontrol de les importacions de fustes tropical és alarmant, la secció d’Estadística del Departament de Duanes i Impostos Especials (Agència Tributària), responsable del control duaner d’aquests materials, només té dades de conjunt. Això es tradueix en un desconeixement exhaustiu de totes les espècies d’arbres que s’importen a l'Estat espanyol en forma de troncs, fusta tallada o contraplacada. A part de no poder saber si l’espècie importada està protegida en el país d’origen, en el comerç de fustes tropicals cal afegir un altre problema: els importadors espanyols manquen d'un codi deontològic, no demanen a la indústria extractora cap garantia o certificació que demostri la gestió sostenible del recurs.
Caldria dir també que la perforació a la qual es veu sotmesa la selva tropical, quan entra la maquinària extractiva de les companyies fusteres, facilita la propagació dels incendis forestals.
La pressió humana de les zones limítrofes dels boscos és molt forta, la colonització de terres per a pastures és molt freqüent. Una pràctica habitual en aquestes zones d’explotació ramadera, és recórrer al foc per a regenerar les pastures. En condicions normals el bosc tropical està ben protegit del foc, la humitat, les abundants precipitacions i la tipologia de la vegetació en són les causants. Tanmateix en una zona anhelada per les companyies fusteres, les ferides deixades per la tala d’arbres d’interès comercial afavoreixen l’entrada de corrents d’aire sec i ple d’oxigen, circumstància que si es combina amb la crema de pastures en els camps confrontats pot tenir conseqüències molt negatives.
A part de les emissions de CO2, la proliferació voluntària o no d’incendis forestals allibera contaminants com hidrocarburs, òxids de nitrogen, monòxid de carboni, ozó, etc. En els darrers anys investigadors han demostrat que en regions tropicals on són molt freqüents els incendis es troben fenòmens de contaminació atmosfèrica comparables als de les regions industrialitzades, amb formació d’oxidants i precipitacions àcides.
Un altre aspecte a tenir present són els gasos alliberats durant la fermentació bacteriana.
L’activitat microbiana en les àrees equatorials és molt elevada, en sòls inundats sense cobertura vegetal i amb biomassa morta no només s’acceleren els processos de descomposició sino també es trenca l’equilibri emissió-absorció d’aquests gasos. Així doncs les zones desforestades i amb pastures tenen un major flux de CO2, N2O i metà, gasos responsables de l’efecte hivernacle.
Si per una banda cal desmentir el tòpic que les selves tropicals són els pulmons del món (l’atmosfera actual és molt rica en oxigen, només després de milers i milers d’anys d’absència de vegetació es començaria a notar l’escassesa d’aquest gas) no és menys veritat que, si més no a nivell regional, regulen el clima.
A nivell local, la tala abusiva d’arbres tropicals provoca erosió del sòl i pèrdua de nutrients. Els sòls sobre els quals se sustenten les selves tropicals són pobres en nutrients, les arrels dels arbres són poc profundes de tal manera que quan desapareix la vegetació arbòria el sòl resta a mercè de les contínues pluges, i desapareix en pocs minuts.
Anteriorment es pensava que els processos de desertització no podien succeir mai en zones desforestades per les elevades precipitacions que pateixen els tròpics, en l’actualitat es dubta d’aquesta afirmació per dos motius: en primer lloc perquè el règim hídric depèn en part, com hem dit en el paràgraf segon, de la pròpia existència del bosc i en segon terme perquè el sòl tropical sense cobertura vegetal és molt fràgil i fàcilment erosionable.
Les selves plujoses tot i cobrir només el 6% de les terres emergents del planeta contenen més de la meitat de les espècies d’animals i plantes del món. Són autèntiques biblioteques genètiques i en elles es concentra bona part de la diversitat biològica del món. A continuació citarem alguns exemples que demostren la gran riquesa biològica que amaguen les selves tropicals: en una sola hectàrea de selva peruana es poden trobar fins a 300 arbres i més de 40.000 insectes d’espècies diferents; un sol arbre pot albergar 80 espècies d’epífits; el 90% de les espècies de primats, el 75% de les espècies de plantes amb flor i el 80% d’insectes viuen en els boscos tropicals.
No cal dir que si destruïm els ecosistemes que acumulen bona part de la biodiversitat del Planeta Terra, l’extinció massiva d’espècies i varietats serà una conseqüència inevitable.A més a més, a les selves tropicals abunden els casos d’endemisme i especialització, motiu pel qual la destrucció d’una gran àrea selvàtica comporta la desaparició de moltes espècies que no es troben a cap altra part del món. Estimacions molt prudents apunten que com a conseqüència de la destrucció dels seus hàbitats (en especial la desforestació) cada any desapareixen de 4.000 a 6.000 espècies d’animals i vegetals, la meitat de les quals no són conegudes per la ciència. Sense voler entrar en valoracions sobre el potencial econòmic de la biodiversitat és evident que els boscos tropicals humits alberguen moltes espècies que són o seran un recurs per l'ésser humà (aliments, fibres naturals, plantes medicinals, olis vegetals per a combustibles, etc.) sempre que es preservin els seus hàbitats. De tota manera la biodiversitat té un valor intangible (no quantificable) molt destacable, fet que conjuntament amb raons ètiques, culturals, científiques i ecològiques, fan necessària i imprescindible la seva conservació.
La International Tropical Timber Organization (I.T.T.O) o sigui l’Organització Internacional de Fustes Tropicals amb seu a Yokohama (Japó) es va constituir l’any 1985 amb l’objectiu de fer compatible el comerç de fustes i la conservació dels boscos. Format per més de 48 associats -països tan productors com importadors- té el mandat explícit de reestructurar la gestió i l’explotació dels boscos tropicals. L’any 1990, després de quatre anys d’existència, la pròpia ITTO va reconèixer que tan sòls una petitíssima part de la fusta comercialitzada internacionalment provenia de boscos gestionats de manera sostenible. Arrel d’això a la reunió del juny de 1991 (Quito) l’organització va acordar que l’any 2000 tot el comerç internacional de fustes tropical hauria de provenir d’extraccions no destructives, amb una gestió sostenible de les selves plujoses.
Fins ara els èxits de l’ITTO han estat molt limitats i localitzats, i a falta de cinc anys per cumplir "L’OBJECTIU 2000" el camí a recórrer és molt llarg i segons la nostra opinió, inabastable.....
Al món hi ha varis milions de persones vivint a les anomenades selves tropicals. L’estreta relació que mantenen amb el seu hàbitat les converteix en víctimes directes quan aquest és degradat, explotat, alterat, de forma indiscriminada.
Segons l'ONU, 50 milions d’indígenes es veuen amenaçats per aquesta destrucció. El desenvolupament sostenible passa per la gestió racional dels recursos d’aquests boscos tropicals humits, i són els seus habitants originals els que millor poden fer-ho. Però sovint la realitat és ben diferent; els indígenes són considerats un «fre» pel desenvolupament del país, això és, l’explotació indiscriminada dels recursos minerals i forestals, com ara la fusta.
A l’Àfrica el desert s’extén a la regió del Sahel, en zones on abans hi havia bosc tropical.
Això és la conseqüència dels canvis socio-econòmics introduïts amb el colonialisme i de l’augment de la pobresa. D’un sistema de pasturatge rotatiu i d’agricultura de subsistència es passa a les grans plantacions colonials de productes per l’exportació. Aquest és també el cas del nordest de Brasil, una regió on hi havia bosc atlàntic, i ara la terra exhaurida pel monocultiu de la canya de sucre, i la manca d’aigüa la converteixen en l’Etiòpia brasilera.
Hi ha tota una sèrie de conseqüències greus que les poblacions locals han d’afrontar. Una d’aquestes és la degradació del medi ecològic en el que viuen: als anys 80, 10 milions d’africans van aban-donar les seves granges, emigrant a centres urbans. La progressiva desertificació de les terres va provocar aquesta migració: 20.000.000 de hectàrees es tornen estèrils cada any al sud del Sàhara. La regió es torna inhabitable. Entre les principals causes d’emigració del món, es troben les de tipus ecològic.
El saqueig i la desaparició del patrimoni cultural i material dels pobles indígenes és un altre problema greu: aquestes poblacions pateixen la violència i la cobdícia de governants, colons i terratinents, els quals no accepten altres usos de la terra que no siguin l’explotació i el benefici ràpid. Les organitzacions indígenes aplegades a la COICA (Coordinadora d’Organitzacions Indígenes de la Conca Amazònica), van reivindicar, l’any 1989, al Banc Mundial i en el Congrès dels EEUU, el seu dret a la propietat de la terra, com garantia de preservació ecològica.
A Bangladesh hi ha 700.000 indígenes. El 80% d’aquests viuen a Chittagong. Des de mitjans dels 70 les persecucions que han sofert, per part dels colons i els governants, n'han provocat la fugida de desenes de milers. Actualment continua l’amenaça de la des-forestació, amb l’agreu-jant de la construcció d’una presa.
A l’estat malai de Sarawak, els indígenes Pena i altres tribus han organitzat protestes per l’explotació dels seus boscos, i les conseqüències negatives en sòls, rius i fonts d’alimentació. El 1989 van manifestar-se tot impedint el pas dels camions que avançaven carregats de troncs.
Sarawak té el ritme de tala més ràpid del món: a l'any 1991 es van talar 500.000 hectàrees de selva per a l'obtenció de fusta.
A l’Amazònia l’obertura de vies de penetració és un altre problema greu. La xarxa fluvial permetia transportar els troncs riu avall, però la construcció de carreteres està provocant una expansió del comerç, amb tots els problemes ambientals i humans resultants: el bosc s’obre de forma irreversible a l’explotació i els assentaments. Aquesta obertura de carreteres i de camins per a l'extracció de troncs comporta compactació del sòl, que s’erosiona i s’empobreix.
Els sectors desforestats són ocupats per nous pobladors i augmenta la pressió de caça la qual comporta la desaparició d’algunes espècies. També s’aprofita el terreny per a la pastura de la ramaderia bovina. Les poblacions indígenes pateixen la invasió dels seus territoris; entre 1985 i 1988 més d’un terç de l’extracció de caoba de Brasil es va fer de manera il·legal a les àrees indígenes. També hi ha contaminació de les aigües dels rius pels vessaments d’oli de les màquines d’extracció de fusta. Això, conjuntament amb l'augment de la pressió demogràfica, i el soroll provocat per la maquinària, fa que hagi disminuït la caça i la pesca. Quant a les tasques agrícoles, es limita el temps de guaret, i es pren menys atenció a les operacions de manteniment, per tant, aquest augment de pressió tendeix a reduir la producció. Tot plegat fa que hi hagi més dependència de fonts alternatives de proteïnes, que s’han de pagar en metàl·lic. Però a les comunitats és rar l’excedent de diners, així que es redueix la qualitat de l’alimentació, creix la malnutrició i augmenta la incidència de malalties com la tuberculosi. També hi ha augment de la incidència de malària i lesmhaniasi, ja que els fonts d’explotació esdevenen focus hiperendèmics. Aquests són alguns dels principals problemes associats a l'extracció de fustes tropicals, tant a l'Àfrica, com a Amèrica i Àsia. Quan estimulem aquesta extracció hem de ser conscients de les repercussions que comporta, i valorar si realment "la qualitat no té preu".
Per alleugerir la pressió sobre els boscos tropicals és necessari buscar-hi alternatives.
Existeixen espècies d’arbres europeus o nord-americans que tenen propietats similars a les dels arbres tropicals: són fustes dures amb bones propietats de resistència, duresa i durabilitat. És el cas del castanyer, el faig, el roure, el freixe, la noguera, el boix i algunes coníferes (pins, avets, etc.).
En la família dels pins hi ha espècies que tenen fusta de molt bona qualitat tot i que el mercat el sol infravalorar. Si s’incorporen criteris ecològics i ètics en el negoci de les fustes, moltes espècies del nostre entorn poden arribar a ser una alternativa real a les fustes.