CEPA - Centre d'Ecologia i Projectes Alternatius)
(Aportació al BLOC II)
Cada cop hi ha més productes al mercat que asseguren la seva bondat ambiental, que són “ecològics”, verds, amics de la natura... Proliferen les etiquetes de tota mena. Sovint els consumidors tenim dubtes de la veraci tat d’aquestes afirmacions. Qui ens assegura que això que diuen és veritat?
L'etiquetatge ecològic.
Intents de regulació.
Amb aquesta finalitat, la Generalitat ha creat un sistema d’etiquetatge que proporciona als usuaris i consumidors una informació millor i més fiable sobre la qualitat ambiental de determinats productes, que ens orienti en les nos tres decisions de compra. Es tracta del Distintiu de garantia de qualitat ambiental, un sistema per identificar aquells productes que reuneixen determinades propietats o característiques que els fa més respectuosos amb el me di ambient.
Un Consell de Qualitat Ambiental defineix les categories de productes. La Ponència tècnica és qui otorga el distin tiu (o no) als productes que l’han sol·licitat, en funció de les anàlisis realitzades pels laboratoris autoritzats.
La denominació "paper ecològic" s’ha utilitzat fins ara per indicar que el paper ha estat blanquejat sense utilitzar clor, un element que és causa de greus impactes al medi i a la salut, però no vol dir que sigui reciclat, fet a partir de pasta de paper vell. De fet, cap paper hauria d'anomenar-se ecològic, ja que la seva fabricació sempre causa impac tes mediambientals.
La fabricació de paper reciclat causa uns impactes ambientals molt menors que la de paper de pasta verge. El con sum de matèries primeres, aigua i energia, i la contaminació atmosfèrica i de les aigües es redueixen considerable ment en el cas del paper reciclat.
Ara mateix ja podem trobar paper amb aquestes característiques a les papereries.
La complexitat a l’hora de realitzar els estudis de cicle de vida necessaris per poder establir els termes que es consi deren beneficiosos mediambientalment per a definir una categoria de productes i l’excessiva burocràcia que sorgeix de totes les reunions que cal fer entre els estats membres, són els motius bàsics que expliquen la lentitud que està patint l’ecoetiqueta. Ara, però, la Comissió Europea vol dinamitzar més l’ecoetiqueta tot definint moltes més cate gories de productes; caldrà veure si això significa una devallada en l’exigència dels criteris a considerar (el més se gur) o bé si només comportarà una agilització de les reunions a fer.
Quant als interessos dels fabricants europeus, el següent exemple real és paradigmàtic per explicar la situació del mercat:
La comissió estableix els criteris per a definir la categoria de bombetes. Un cop fet això, comença a contactar amb els diferents fabricants de bombetes europeus i s’adona que el 85% del mercat està copat per la multinacional Phi lips. La comissió informa a Philips de l’existència de l’ecoetiqueta per a bombetes però a aquesta no li interessa gens fer-se la competència a si mateixa (en el sentit que, com que ella ocupa gairebé tot el mercat de bombetes, no vol promocionar un tipus seu de bombetes en detriment d’un altre tipus); resultat: ni Philips ni ningú altre ha de manat l’ecoetiqueta.
D’altres vegades els criteris per a obtenir l’ecoetiqueta no satisfan els fabircants. Fins i tot els diferents països de la Unió es “barallen” sovint per ésser capdavanters en la definició de les diferents categories (òbviament, per de fensar la seva indústria). Mentrestant, la pròpia ecoetiqueta se’n resenteix: sovint les categories definides són de productes de poc consum (llits per gats, rajoles, etc).
El paper del Consell de Qualitat Ambiental del Departament de Medi Ambient de la Generalitat en l’ecoetiqueta és poc significatiu: no té vot a l’hora d’aprovar o no les categories proposades (només té vot un representant per estat, en aquest cas AENOR) i la seva funció és limita a sol·licitar ser l’organisme lider en la definició d’alguna categoria.